Bioètica: interrogants i reptes

Primer va néixer i després la van batejar. Avui, al cap de vint-i-cinc anys, la jove bioètica continua afrontant nous i inesperats reptes de l’era de la tècnica. Però la seva primera i més important tasca ha estat la de trobar la seva identitat. S’ha hagut de preguntar: qui era, què havia de fer i com ho havia de fer. Una ullada a aquestes tres qüestions pot ser útil per situar-nos en l’àmbit complex de la bioètica.

Què és, la bioètica?

A vegades voldríem poder classificar la bioètica com a ciència. Però, podem encara inventar noves ciències? D’altra banda, sembla poc considerar-la únicament una ampliació de la clàssica ètica mèdica o assignar-li senzillament un nou capítol de l’ètica aplicada. Hi ha qui en la pràctica la veu com una bioètica.
 

Certament, les ciències biològiques haurien de ser més ètiques. Altres la voldrien bio-ètica, perquè és l’ètica qui hauria de tenir més en compte el progrés de les ciències biomèdiques i no formular criteris ètics des d’una biologia ja superada.
 

A vegades, sense canviar-li el nom en públic, hi ha qui l’ha rebatejat en privat i l’ha convertit en bio-dret. Davant la complexitat dels problemes que ens està plantejant el progrés científic, i tenint en compte el pluralisme ètic de la nostra societat, el biodret pretendria assolir uns acords socials que permetessin fixar unes normes legals vàlides i obligatòries per a tothom.

Reduir la bioètica a biodret és la gran temptació. La temptació de cridar la llei que vingui a alliberar-nos de la càrrega d’assumir les pròpies responsabilitats. Què és la bioètica? De moment, en els seus cercles de debat no es vol reduir la bioètica a un biodret. Tampoc no es vol esperar trobar respostes que vinguin d’una ètica desencarnada o d’una ciència deshumanitzada. La bioètica és, de moment, un «espai» de diàleg interdisciplinari.

Quina tasca fa, la bioètica?

La bioètica ha de poder oferir aquest «espai». Però la interdisciplinarietat pot plantejar-se des de diferents angles. En primer lloc, la bioètica és interdisciplinar perquè hi conflueixen qüestions diverses. Dit en termes clàssics, el seu «objecte material» és plural. Tan plural que a vegades les seves fronteres s’estenen fins a temes socials com la guerra o l’ecologia, i altres vegades sembla que es volen cenyir quasi exclusivament a les qüestions mèdiques. Si la dimensió interdisciplinària es limités a aquest objecte material seria poca cosa, però això no vol dir que no sigui important. La bioètica va néixer en el Primer Món, en la societat del benestar, liberal i capitalista. A mesura que s’apropa al Tercer Món, ha d’ampliar la seva temàtica. Juntament amb les tècniques de reproducció assistida ha de tenir en compte les «tècniques» per frenar la mortalitat infantil; «qualitat de vida» no vol dir solament tenir salut i benestar, sinó també «sobrevivència»; juntament amb el «dret a una mort digna», s’ha de plantejar el debat sobre el «dret a una vida digna». L’objecte material de la bioètica no és tan secundari com sembla.

“Valors, principis i normes que revelen diverses maneres d’entendre la persona i la societat. Aquest pluralisme ètic provoca una incomoditat a la ciència.”

Una segona manera d’interpretar la interdisciplinarietat és convertir la bioètica en un capítol de la clàssica ètica aplicada. Des dels àmbits de l’ètica sovint sembla que alguns només l’entenen en aquest segon sentit. L’ètica sola i independent seria l’única responsable d’establir les normes d’obrar. Les altres ciències aportarien sols la nua informació objectiva necessària perquè l’ètica es faci càrrec del que avui és tècnicament possible. En aquest cas la dimensió interdisciplinària és extrínseca. L’ètica es troba sola al moment d’oferir una resposta i les altres ciències limiten el seu parer a ser unes “ancillae ethicae”.

“Ciències biomèdiques, ètica i dret constitueixen el triangle del diàleg formalment i intrínsecament interdisciplinari”

Una tercera manera d'orientar aquest diàleg planteja la interdisciplinarietat de la bioètica com a element formal i intrínsec, no únicament material i extrínsec. Aquí es dibuixa el perfil més original de la bioètica. Els problemes que cal tractar demanen competències diverses. Cadascuna d’aquestes competències és específica.

Però en el diàleg es crea una mútua interacció per formular, matisar i, fins i tot, modificar les propostes de cadascuna. Les possibles respostes o camins per a cercar-les no és cadascuna d’aquestes competències, sinó el resultat de llurs contribucions.

De fet, els especialistes en ciències biomèdiques van ser els primers a cercar un diàleg amb el món de l’ètica i aquí en va sorgir també la necessitat de trobar unes normes jurídiques que regulessin les investigacions i les aplicacions dels avanços en la societat. Ciències biomèdiques, ètica i dret constitueixen el triangle del diàleg formalment i intrínsecament interdisciplinari.

Com s’aplica la bioètica? És la pregunta més definitiva per descobrir la seva identitat. Cadascun d’aquests tres mons (ciència, ètica i dret) té el seu paradigma de pensament.

Com es pot establir un diàleg interactiu entre racionalitats diferents? La racionalitat científica entén la veritat com la realitat experimental i demostrable. I aquest concepte de veritat és el marc per tal de verificar la vàlvula de les hipòtesis científiques. La racionalitat ètica, per la seva part, es mou en el món dels valors. Des dels valors proposa principis i normes per a exercir la llibertat. Valors, principis i normes que revelen diverses maneres d’entendre la persona i la societat. Aquest pluralisme ètic provoca una incomoditat a la ciència. Ella s’apropa honradament a l’ètica i es troba amb diversos interlocutors, que a més no poden demostrar-li empíricament, «científicament», la veritat de les seves valoracions.

"Moltes vegades el dret es fa permissiu per correspondre a una societat permissiva i pluralista. A aquest nivell la «veritat jurídica» pot canviar amb el canvi de les majories."

El dret, per la seva part, té com a objectiu organitzar la convivència ciutadana i promoure el bé comú. En les democràcies modernes, el dret parteix d’uns principis fonamentals valoratius, però sempre generals. Sobre aquesta base construeix les seves normes a partir del consentiment global o com a mínim d’acord amb l’opinió de la majoria. A més, moltes vegades el dret es fa permissiu per correspondre a una societat permissiva i pluralista. A aquest nivell la «veritat jurídica» pot canviar amb el canvi de les majories. Moltes vegades deixarà de protegir valors reconeguts per a proporcionar més àmbits de llibertat al pluralisme social. En el rerefons de tota llei, hi ha també una opció ètica, però el dret no s’identifica, ni en continguts, ni en procediments, amb l’ètica.

Les dificultats i les possibilitats per a assolir un diàleg permeable i de mutu enriquiment entre ciència, ètica i dret, ens portarien avui massa lluny. Fer possible aquest diàleg és quelcom necessari, i és el gran i fascinant repte de la bioètica. Però la bioètica és jove, té molta vida al davant i hem d’esperar que assolirà els seus objectius.

Jordi Manuel Escudé i Casals
Professor de Teologia Moral Fonamental de la Facultat de Teologia de Catalunya

Maig de 1995 – Institut Borja de Bioètica