Javier Gafo (1936-2001), un mestre de vida i bioètica
Aquest text recorre la figura de Javier Gafo com a pioner de la bioètica a Espanya, destacant la seva labor acadèmica, la seva aposta per la interdisciplinarietat i la seva capacitat per a bastir ponts entre ciència, ètica, teologia i amistat.
Javier Gafo va ser juntament amb Francesc Abel un dels pioners de la bioètica a Espanya. Si Francesc Abel es va obrir sobretot cap a Europa, Javier Gafo es va obrir cap a Amèrica
Si Abel va ser un pont cap a la bioètica més clínica i hospitalària, Gafo ho va ser més cap a les ciències i les humanitats en un sentit ampli, si Abel va seguir la tradició de Georgetown, Gafo va estar més a prop de la tradició de Potter perquè va incloure molt primerencament en la seva perspectiva l'ecologia, si Abel va ser molt gelós del seu gelós de la seva independència treballant des de l'Institut Borja de Bioètica i en col·laboració amb els Germans de Sant Joan de Déu, Gafo va optar per treballar des de la Universitat Pontifícia de Comillas com a científic i com a teòleg catòlic.
Javier Gafo va estudiar dos anys de Químiques i una vegada entrat en la Companyia de Jesús es va llicenciar en Filosofia (1962), en Ciències Biològiques amb premi extraordinari en la Universitat Complutense de Madrid (1966), en Teologia per la Universitat de Comillas i d'Innsbruck (1972) i es va doctorar en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1976).
L'aportació de Javier Gafo a la bioètica espanyola és essencial en tres plans.
La primera que m'agradaria recalcar és la creació d'uns seminaris interdisciplinaris de bioètica anuals de gran qualitat que des de 1986 han anat abordant els temes fonamentals de la bioètica (Sida, manipulació genètica, eutanàsia, etc.).
El més interessant d'aquests seminaris és que van ser una escola de diàleg, deliberació, interdisciplinarietat i amistat. Allí se sentien diverses veus, enfocaments, anàlisis, perspectives disciplinàries amb gran respecte i fondària. En aquesta època de polaritzacions i fragmentació, no puc deixar de recordar la professionalitat i escolta profunda d'aquests seminaris.
La segona va ser la creació d'un Màster de Bioètica en 1997 de mode presencial. D'aquí han sortit ja més de dos centenars de persones que porten el marxamo d'aquesta iniciativa tan acariciada i volguda per Javier Gafo. Dues notes importants han tingut i continuen tenint aquestes promocions de Màster. Una és la fonamentació i aproximació plural de la bioètica tant en la fonamentació (conjugant el principialisme dominant amb corrents actuals com l'ètica de la cura, de la responsabilitat, del diàleg, de les virtuts) com en la temàtica (inclosos temes de justícia, discapacitat o ecologia). L'altra, com tantes iniciatives de Javier Gafo, és la creació de relacions de col·laboració i amistat entre diferents persones.
La tercera gran aportació de Javier Gafo com a jesuïta va ser el seu servei a l'Església i a la teologia moral. Sempre parlava com a persona d'Església. La seva bioètica incloïa, sense dominància, però sense exclusions, la perspectiva cristiana en els temes de la bioètica. Integrava amb saviesa tant la perspectiva bíblica, com la tradició i els punts de vista del Magisteri catòlic amb les dades científiques. No sempre va ser fàcil en uns anys en què alguns continuaven instal·lats en el rigorisme moral i altres en la reivindicació del minimalisme moral. Però Javier Gafo amb el seu profund humanisme va aconseguir bastir ponts entre disciplines i persones creant un mode de fer bioètica en Companyia i en amistat inoblidables.